EL DIA REVOLT
Fes batre de nou el cor que s’enuja;
per cel, terra i mar emporta’t en folla escomesa la vida planyent,
oh dia revolt de sol i de pluja,
¡oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent!
Qui sap si seran amargues o pies tes deixes?
Hi ha ocells que t’afronten i d’altres que fugen als nius.
Les frondes, el cel, la boira, la gorga, les bruixes mateixes
no saben si plores o rius.
Potent, en la nau abats el cordatge, regires la vela rompuda;
trontolles els arbres del cim a la rel,
i menes quadriga que va a la batuda
dels núvols de flama que munten a l’era del cel.
Escampes llavors, polsegueres, auguri de mort i de vida;
t’emportes les fulles cantant, a l’atzar;
i clapes de llum la terra atuïda,
i voltes de rares escumes els pàl·lids miralls de la mar.
Regolfa ta veu per dins de la serra
i sonen les balmes d’aquesta clamor:
-Desvetlla’t, oh cor de la terra!
que viuen i juguen encara, cadells de Cibeles, la Ira i l’Amor.
Trasbalses la pau en ta via;
l’esclat de ta febre val tot un seguit de centúries; què hi fa si, de cop, les consum?
I fins de les fosses aixeques follia
i esborres l’antiga rodera del seny i el costum.
¿Qui ha vist com avui dansar la tempesta
i aquests diamants en flors tremoloses d’esglai,
i aquesta claror, com una desfeta ginesta,
que alegra i endola l’espai?
¡Oh dia revolt de sol i de pluja daurada,
oh dia esquinçat de sol i de pluja i de vent,
Mudança amb un elm de colors, menyspreant cada inútil durada,
desig renovant, desig rebatent!
Salut a la tendra donzella
que vela son pit, adés borronat;
a cada semença que romp la tavella,
a qui ja bategui, frisant d’ésser nat.
Salut a la vida, del fons de la força infinita,
jamai destriada pel savi ni dita en cançó;
i a la visió, en signes volubles escrita,
sospirant al lluny en dispersió.
¿Serà que l’acuit, que els aires trasmuda,
cridi la Victòria, a so de trompetes, de cants i renills?
Salut a la Pàtria, en saba de segles crescuda;
Salut a la Pàtria, no encara nascuda
com l’hem somiada sos fills.
Comentari del poema:
Context històric
El 1914 el context cultural i literari comença a variar. A Catalunya es crearà la Mancomunitat, que coincideix amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Aquesta crisi del Noucentismes'explica pels canvis en la conjuntura econòmica i social que provoca a Catalunya la Gran Guerra. El llibre de bella terra, vella gent es basa en els petits detalls, en la idealització de la figura femenina, en la poetització d'un instant efímer o en la fixació objectivada d'algun element del paisatge però el que més destaca dels seus poemes és la petita tragèdia de la vida quotidiana.
Resum
El poema en parla sobre com dintre d'un dia revolt i dolent, sempre podem trobar alguna cosa que sigui bona. Aquest poema també fa al·lusió a la pàtria catalana que porta molts anys existint però no encara com l'han somiada, és a dir, lliure.
Estructura, rima i mètrica
Parts:
Podem dividir el poema en dues parts, una va més dirigida al raonament i a la crítica de la tempesta i l'altre es centra més en el seu "jo poètic".
Estructura:
El dia revolt alterna la rima masculina i la rima femenina: A B A B C D C D... i la rima es consonant. Aquest poema no busca la mètrica sinó la musicalitat en els seus versos.
Mètrica:
Totes les estrofes tenen un nombre de síl·labes entre les 8 i les 25, per tant combina l'art menor amb l'art major.
Forma
Figures retòriques:
Aquest poema està ple de figures retòriques. Algunes són: personificació, metàfora, paral·lelisme, anàfora, interrogacions retòriques...
Llenguatge:
Al llarg del poema apareixen paraules complicades com per exemple gorga, regolfa, frondes...això ens fa pensar que es dirigeix a un públic més culte.
Conclusió
Josep Carner en aquest poema ens vol descriure un dia revolt en la seva època, és a dir, les coses que poden passar en un dia en temps de guerra i també l'enyorança de la pàtria.
